4mesos i "home sweet home"

Fa dies que em venen al cap les 4 generacions i el fet de ser mare. Recordo una frase que em deia la meva mare durant la meva adolescència: "espero que tinguis la oportunitat de tenir un fill, només amb un sabràs del que et parlo" i jo me la mirava amb incredibilitat i li contestava "doncs ja veurem si tindré fills... vés a saber, ara mateix, ni ganes". I el moment ja arribat, ja soc mare i ja estic immersa dins la vivència més inexpiable on canvies constantment en relació a l'Altre. Un Altre que te cor, ulls i tot el seu dret... una altre que cada dia crida més demanant atenció i fent-se notar. La Dèlia creix i quan te la mires, ja hi veus la dona que un dia serà.

Una dona que formarà part del cercle, durà a dins moltes dones que han passat per la família. Només desitjo que agafi l'altruisme i la cura per la família de la seva besàvia, l'energia, el positivisme, l'amor i l'empenta de la seva àvia i alguna cosa més de la seva mare.
I me la miro i remiro i només desitjo que SIGUI FELIÇ. Les quatre dones de la foto han viscut força diferent, han format famílies ben oposades però l'amor com a base ha sigut per totes igual. Filla... agafa'l i vola, creix i enamorat de TOT.

I ja tornem a la rutina de Cambridge, avui la piscina, dijous el ioga i la nostra casa. Cada dia sentim els dies catalans més lluny i ja tornem aacostumar-nos poc a poc al nostre ambient nuclear a tres.
Jo em passo moltes hores gaudint de filla, amb el que això comporta: moments preciosos quan notes els seus canvis, aprenentatge i et regala somriures. I moments desesperants quan no pots fer res més que està amb ella perquè sinó crida amb laments d'atenció (cada vegada més presents).
Us deixo amb un dels seus moments de descoberta, ara cada vegada interacciona més amb els seus ninots:

I per acabar l'entrada, un ADÉU a l'Ona i família des d'aquí. Els primers amics que marxen de Cambridge i és dur quan els camins es separen però el temps havia d'arribar i us desitgem el millor!! M'és difícil no caure en pensar el que la Dèlia i l'Ona haurien pogut compartir però no te sentit pensar en el que podria ser sinó en viure i ser feliç amb el que tenim... que és molt. Aquest pensament me'l repeteixo sovint perquè a vegades en la distància una troba a faltar els sers estimats (i el poder gaudir dels nous amiguets) i cal llavors pensar en l'amor que aquí també vivim i les noves amistats que estem teixint.

Paro el rotllo i fins la propera!