Canvis de la primera i preparant l'arriba de la segona

Fa dies que no escrivim al blog i es que hem passat un temps de canvi. Jo he parat de treballar i se m'ha obert una novetat que feia un any i mig no experimentava: tenir una mica de temps per mi! La Dèlia segueix anant a la "nursery" els tres dies que jo treballava i jo per PRIMERA vegada des de que soc mare he tingut temps per descansar (un exemple va ser el primer dia de no-feina quan em vaig estirar al llit i vaig dormir 4.30h a mig matí, em vaig aixecar sense mal d'esquena ni dolors varis i es quan em vaig adonar que el que em passava es que estava esgotada. Ara bé, una no se n'adona fins que s'atura).
A partir d'avui el meu objectiu és començar a preparar les coses per l'Alba, ja que no tenim RES a punt, cal fer rentadores i mirar allò que ens manca. També és temps de preparació psicològica verdadera davant l'avidesa que ben aviat tindrem una nova membre de la família entre els nostres braços. Encara ens segueix semblant increïble i alhora comencen aparèixer les pors del part i de que tot vagi bé (vaig tenir una bona experiència al parir la Dèlia però faria el que fos perquè no es repetís l'esguerrada de grau 3 que vaig tenir!!).
Pels despistats: el dia X de l'Alba és el 19 d'Abril, tot i que a partir d'ara la sorpresa pot esdevenir en qualsevol moment (ja està ben col·locada però no encaixada... Alba, amor, deixa'ns uns dies per preparar tota la intendència i descansar :-)
I seguint amb el tema canvis: els de la Dèlia. La nostra primera filla fa dos setmanes que ha fet un salt, un salt de creixement que ens fa al·lucinar. "She is certaintly becoming a toddler" (toddler no té traducció en català però vindria ser el que ve després de l'estat de nadó). Com ja us hem dit algun altre cop, la Dèlia té caràcter i ara més que mai es fa notar, ens diu el que vol i s'enrabia quan no ho aconsegueix, aquestes rabietes que li agafen en un principi et poden semblar de nena mimada o que ens pren el pèl al reaccionar de manera exagerada (és per això que jo estava una mica mosca i trista a la vegada) però arrel d'un article que vaig llegir sobre els "tantrums"(rabietes) em va fer reflexionar i adonar-me que cada una de les reaccions tenen un motiu i cal acompanyar-les de manera individual sense passar d'ella i és així quan et comences a adonar de les seves frustracions (al no poder parlar, a vegades no ens pot expressar ben bé el que vol), ha après tantes coses que ens imita i està clar que al ser tant petita no arriba a les coses i s'enfada amb ella mateixa.
Una altre cosa preocupant que em fa suar és que empeny els nens, al grups que anem els dilluns, al parc... quan algú es posa a fer (o té la intenció de fer) el que ella vol o va a pendre-li la seva joguina, ja tenim l'empenta assegurada! I és clar, totes les mirades cap a la mare (o així és com em sento, la gran responsable de la filla salvatgina). Molts pensareu que es ben normal però és un estira i arronsa esgotador. La joia de l'aprenentatge social!
Sort que llavors te els moments dolços d'abraçades i petons i el mama i papa últimament també el te a la punta de la llengua, cosa que et fa sentir ben estimat i alhora necessitat.
Us deixo amb fotos d'aquest passat dissabte a on el sol va fer acte de presència, a Cambridge els ametllers comencen a estar florits i tots els arbres broten, la primavera ja està aquí i l'esperança de més sol fa que la il·lusió incrementi (tot i que ara per ara, un dia de sol equival a cinc de grisos, ara bé, la temperatura és més alta i això et fa gaudir de l'exterior!)

Una curiositat és que ara per ara la Dèlia li fascina anar al parc i us puc assegurar que no té cap problema motor. Fa coses increïbles per la seva edat, no té les cames prou llargues i ja passa per un pont de fusta fent equilibris, amb el cor dels pares al coll però acompanyant-la en les seves missions aconseguim lo irrealitzable! Li fascina la seva cadireta amb la seva TETA (rateta) i s'ho passa pipa amb els nens més grans, perseguint-los i comunicant-se amb ells, els admira (no puc dir el mateix amb els de la seva edat o més petits, que n'abusa... quina feinada amb la germana que arriba!!!). No us perdeu les expressions de les dos últimes fotos, la cara pilla de "què puc fer ara?" o la cara de concentració.